Solitud i aïllament

Maillol 1894

"Els amics no impedeixen pas la nostra solitud, només fan que limitar el nostre aïllament."

Rainer Maria Rilke, 15.09.1900, Diari de Schmargendorf, un dels Diaris de joventut.

Corbí: Això d'aquí

Kupka 1923

"El veritable silenci

és mirar amb el cor,

sentir amb els ulls,

entendre amb la carn,

Això d'aquí, Això d'aquí,

sense cap referència

     a mi.

És comprendre i sentir

sense qui ni què.

És el pur existir

que és pur buit

per plenitud

     impensable.

És la no rutina

de referències a mi

     ni a res.

És novetat pura,

incògnita enlluernada,

perplexitat total,

admiració sense ningú

     que admiri.

Interès sense interessat,

interès de cor,

amor de la ment

a ningú ni a res.

Llum d'Això

     sobre Això,

llum de ningú

     sobre ningú,

llum de res

     sobre res.

Llum buida, pura llum."

Marià Corbí a Perplejidades, p.46

Garcés: Aire de Nadal

Ghirlandaio 1485

"Els pastorets s’aturen

en un camí fondal.

Per l'aire s’entrelliguen

campanes i timbals.

El cel és ple de signes.

Ah, qui els sabés llegir!

Els àngels escrivien

amb fum esborradís.

De vagues meravelles

el cel s'amoroseix.

Una ferida oberta

és un somriure obert.

Pugem a la collada,

que els pastorets hi van.

En l’aire s'entrelliguen

campanes i timbals."

Tomàs Garcés

Deixar ser

Pontormo 1524

"És important deixar que el símbol pugui ser símbol. Cal que la raó no interfereixi, no el malmeti, el respecti, li permeti fer el seu paper. El símbol es mou més enllà de la raó, o en un àmbit diferent de la raó."

(tuit d'en Rai de 31.03.2025)

"Els símbols religiosos són creacions humanes, tot i que l'entusiasme que poden generar fa que els hi escaigui la noció de revelació (perquè "és com si vinguessin d'un altre món")."

(tuit d'en Rai de 01.04.2025)

Camus: Present i futur

Picasso 1936

“La vraie générosité envers l'avenir consiste à tout donner au présent.”


Albert Camus a L'homme revolté


Possible traducció:

"La veritable generositat envers el futur consisteix a donar-ho tot al present."

Martí i Pol: Desembre auster

Kandinski 1909

"Desembre auster de claredats extremes

i extremes solituds, fes-nos fidels

i agosarats alhora, perquè el temps

no pugui vulnerar-nos ni sotmetre'ns;

emplena'ns els silencis de deler

i els mots de fortitud i d'esperança;

benignament sever, dóna'ns la mà

per afrontar l'hivern que se'ns apropa.

Som al bell cim dels anys, i fem camí

com qui desfà una ruta coneguda;

tot és quiet, però de lluny estant

alguna veu secretament ens crida.

Desembre fred, preserva'ns del neguit

d'incertes i fal·laces primaveres,

guarda'ns de turpituds i d'afalacs

i conserva'ns encesa i vehement

l'aigua de llum al fons de la mirada."

Miquel Martí i Pol a Primer llibre de Bloomsbury (1982)

Trets de l'espiritualitat

Botticelli 1500

L'espiritualitat és una dimensió generadora d'un "repte antropològic", d'un desafiament a la condició humana.

No tothom, ni sempre, se sent interpel·lat per l'esperit, però algunes persones, en alguns moments, experimenten que l'esperit és fonamental, és decisiu per a les seves vides.

La naturalesa d'aquesta experiència és de tal mena que tothom la pot experimentar en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions: és un oferiment que està sempre a l'abast, es sigui sensible a ell o no.

Als que es veuen interpel·lats, l'esperit els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i altres de forma més discreta, subtil.

L'esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d'ell, a deixar-se condicionar per ell, i ho fan lliurement, sense imposicions, perquè sí.

L'impacte és radical, absolut, profund.

Existeix cert consens al voltant de la idea de considerar que aquest impacte es produeix sobtadament (alguns diran de manera fulgurant, brusca, explosiva). Això no vol dir que no pugui anar precedit d'un llarg i gradual procés de preparació, d'aproximació, d'acumulació de condicions.

Tanmateix, aquesta irrupció de l'esperit, que és al mateix temps obrir-se a l'esperit i optar per ell, s'experimenta com un fenomen de si o no: o hi ha irrupció o no n'hi ha. No és una cosa que es pugui experimentar en diversos graus o nivells, no es pot accedir "poc" o "molt" a l'esperit: o entra en joc o no ho fa. És una opció o una experiència radical.

Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre l'ésser humà, el món i l'esperit.

Els que es mostren sensibles a aquesta interpel·lació i accepten el repte de veure i viure el món d'una manera diferent entren a partir d'aquest moment en una nova dinàmica, un camí gradual i tenaç que va transformant la seva identitat i la seva vivència de la realitat.

Aquest camí de desenvolupament de l'espiritualitat és semblant, paradoxalment, tant quan és fruit de la irrupció com quan és preparació per a la irrupció: es pot veure i viure com a conseqüència, però no serà molt diferent del treball que es realitzarà si, amb la voluntat, es tria l'opció d'intentar acostar-se a l'experiència de l'esperit, de preparar-se per a ella.

Per tant, tot allò que es digui sobre desenvolupar l'espiritualitat tindrà aquest possible doble caràcter, i, sovint, quan es parli d'això es farà més com una tasca de preparació, d'aproximació, que com una conseqüència. Potser no es tracti de processos massa diferenciables, sinó d'un únic itinerari que es pot veure al mateix temps com a preparació i com a conseqüència, en un procés sense final.

Treballar l'espiritualitat passa, doncs, per decidir lliurement viure la vida en funció de l'esperit.

És triar l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental.

És alhora la recerca d'alguna cosa inabastable i la construcció d'una realitat diferent, d'una vida diferent, d'un món diferent.

És llegir la realitat d'una altra manera, percebre-la de manera diferent.

Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat.

S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per l'esperit, amb l'esperit com a referència central, un projecte centrat en la recerca de l'esperit, que intenta materialitzar-lo, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo i convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari vital, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.


A l'hora de treballar l'espiritualitat, l'esforç és inevitable, tot i saber que l'accés a la dimensió espiritual no depèn només de l'esforç.

De què més depèn és una qüestió que pertany a l'àmbit del misteri, raó per la qual només s'hi pot al·ludir en termes de "gràcia" o "do": paradoxalment, l'esperit es dóna gratuïtament, sense que això estalviï l'esforç de treballar-lo, ja que cal preparació, com a mínim estar alerta, per rebre'l quan menys s'espera i saber-lo acollir; s'ha de saber respondre a una iniciativa l'origen de la qual ens supera.

La dinàmica de l'esperit és estranya i desconcertant.

Treballar l'espiritualitat no és, doncs, acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni acumular estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. És una cosa que de vegades pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles.

Si l'esperit està relacionat amb el desplaçament del "jo" del paper central en la vida humana, treballar l'espiritualitat passarà per preparar el "jo" per a aquesta reubicació.

Això demana, entre altres coses, el redimensionament del "jo" a una escala inferior a l'habitual, un redimensionament que requereix que el jo no estigui ni massa fort, rígid i prepotent, ni massa feble, desorientat i insegur.

Aquest treball de reequilibri, redimensionament i reubicació del "jo" demanarà treballar els seus aspectes conscients i els seus aspectes inconscients. El treball amb l'inconscient és el que permet comprendre algunes de les tècniques anomenades "esotèriques" i també algunes de les dimensions del treball amb els símbols.

El treball de l'espiritualitat ve enormement facilitat per la gran acumulació de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels texts clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats.

L'habilitat és saber trobar aquelles que resulten profundament significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.

Guia

Kandinski 1909

Aquesta Guia per a circular pel món dels sufís encapçala el llibre La experiencia del Fuego (1994) de Emilio Galindo Aguilar (1927-2014).

"Quan vegeu que una realitat tan exigent, tan radical, tan definitiva com el sufisme es posa de moda i es ven per tres quartos als mercadets de les aparences, feu sonar el senyal d'alarma perquè, amb tota seguretat, s'està manipulant l'humà i prostituint el seu Misteri.

Quan constateu que forces estranyes atrofien l'"ull interior" dels humans tornant-los cecs per a la Llum del Profund i insensibles a la Energia que ho penetra i ho sosté tot, estigueu segurs que anem irresistiblement cap al món de les tenebres, cap a la terra inhòspita de l'absurd.

Quan sentiu que la gent de la Institució s'apropia del Foc Nou, domestica la Foguera de sempre, posa brides al Vent i dics al Gran Mar, legisla sobre l'Amor, aneu amb compte i sapigueu que estan preparant el món de les cendres.

Quan pedagogs de l'absurd i mestres de les aparences adoctrinin els humans per a que s'evadeixin d'ells mateixos i no lluitin contra l'ego que els desintegra per tal que no entrin en la integració total que evoca, provoca i convoca l'Amor, vestiu-vos de negre dol, mateu els riures, ploreu totes les llàgrimes, perquè hauran robat als humans la seva total raó de ser, la seva única esperança.

Quan sentiu que la gent de la llei arranquen dels llavis dels enamorats de Déu la copa del Vi d'"abans de la creació de la vinya", prohibint-los-hi en nom d'aquesta llei la borratxera de l'Esperit, rebel·leu-vos amb tot l'ésser, mobilitzeu el cor, perquè els legalistes i els dogmàtics mai no sabran el que és el Vi de l'Amor, mai no sospitaran el que és l'embriaguesa amb l'Amic.

Perquè en aquest món nostre, si el Foc no s'encén i la Foguera s'apaga, si el Vi no corre amb abundància i els cors no s'embriaguen, si els sentits de dins s'adormen fins i tot s'atrofien, si l'ego s'apropia de tot l'ésser humà i imposa la seva llei, l'ésser humà oblida el seu origen, s'aliena, es mor i la creació sencera es buida de sentit, queda òrfena de Misteri.

I precisament això, tot això, és el sufisme: el que desperta l'ésser humà per dins, el que encén i atia el Foc, el que escancia el Vi anyenc, el que ensenya l'alta pedagogia del Vent, el pedagog insubornable del Misteri."

Fidelitat i valor

Vallotton 1915

"I si la fidelitat sempre implica una mirada cap al passat, no és només perquè és en el passat on es va produir el nostre compromís, és perquè el valor només es pot trobar de nou mitjançant una mena de retorn vers la font original i eterna de la participació més enllà de totes les seves formes realitzades: però és en el futur que es realitza. Finalment, aquesta fidelitat al valor és la que fa que el creient, o el fidel, estigui preparat per al martiri, és a dir, a refusar la vida abans que negar el valor tan bon punt és impossible encarnar-lo. Aleshores dóna testimoni de l'únic sentit que pot tenir la vida posant el valor per sobre d'ella per aquest últim acte on l'ha de deixar per justificar-la”.

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 400.

Text original:

"Et si la fidélité implique toujours un regard vers le passé, ce n’est pas seulement parce que c’est dans le passé que s’est produit notre engagement, c’est parce que la valeur ne peut être retrouvée que par une sorte de retour vers la source originaire et éternelle de la participation par delà toutes ses formes réalisées : mais c’est dans l’avenir qu’elle se réalise. Enfin, c’est cette fidélité à la valeur qui rend le croyant, ou le fidèle, prêt au martyre, c’est-à-dire à refuser la vie plutôt qu’à renier la valeur dès qu’il est impossible de l’incarner. Il témoigne alors du seul sens que puisse prendre la vie en mettant la valeur au-dessus d’elle par ce dernier acte où il faut qu’il la quitte pour la justifier."

Dues lectures

Morris Louis 1960

"Els textos inspirats permeten una lectura literal i una lectura simbòlica. La literal és desastrosa, la simbòlica és difícil."

(tuit d'en Rai de 18.12.2024)